The situation in Europe

2.1. THE SITUATION IN EUROPE

“Together with respect for the individual, openness towards other cultures, tolerance and acceptance of others, respect for linguistic diversity is a core value of the European Union.” European Commission (2004)

Europe is an increasingly multilingual continent. Only in London, more than 300 languages are spoken (Arabic, Turkish, Kurdish, Berber, Hindi, Panjabi…). The 46 States that belong to the Council of Europe promote plurilingualism, and encourage the over 700 million Europeans to learn more languages in the European Language Day (https://edl.ecml.at/). Linguistic diversity is a tool to achieve a better intercultural understanding and a key element in our continent’s rich cultural heritage. In most European countries, more than one language is spoken. On the other hand, there are speakers of a same language that are separated by country borders and belong to different States. The Catalan language, for example, is spoken in Catalonia, part of Aragon, the Valencian region and the Balearic Islands, within the Spanish State, in Andorra, in the South of France, and in the city of Alguer in Sardinia, which belongs to Italy.

There are between 6000 and 7000 languages in the world spoken by seven billion people distributed in 189 independent countries. In Europe, we have 225 native languages, around 3% of the world total. At least half of the world population is bilingual or plurilingual, that is, they speak two or more languages. Bilingualism has many advantages: it eases the learning process of additional languages, it speeds up the mental processes, and allows to establish contact with people from other cultures.

This and other data, according to the Council of Europe, state the clear predominancy of multilingualism all around the world, and especially in Europe. The 49 countries that are a part in the European Cultural Agreement use 42 official or national languages and many give a special status to other languages. In most countries, there is a traditional language, minoritarian or regional. The Russian Federation has the highest number of languages in a sole territory, with numbers ranging from 130 to 200 depending on the applied criteria. Some regional or minoritarian languages have acquired the status of official languages in the regions where they are spoken, as is the case with Basque, Catalan and Galician in Spain. Welsh is protected by a series of linguistic rights in the United Kingdom, as is Frisian in the Netherlands or the Sami languages in Norway, Sweden, and Finland. We particularly find cities in Western Europe where the number of native languages spoken among the population attending schools ranges between 100 and 200. The most frequent languages include Arabic, Berber, Turkish, Kurdish, Hindi, Panjabi and Chinese. Nevertheless, many of these languages are spoken by minorities, and their future is threatened. This is why daily informal interaction between parents and children is key to allow them to survive.

Experts estimate that in this century, at least half of the world languages, or maybe even more, will become extinct. A language can completely disappear within two generations if it is not transmitted from parents to children. A language can disappear due to multiple reasons, including the physical destruction of a community or its habitat due to the environmental crisis or illness, active antagonism of political groups or, the most frequent reason, economic and cultural domination of the more powerful and well-regarded languages.

Regardless of the cause, the result is the same: humanity loses a unique resource. This is the reason why the Council of Europe’s work created in 1998 to two important international tools. The European Charter for Regional or Minority Languages was signed by 22 member States and the Framework Convention for the Protection of National Minorities has been signed by 39 member States. The importance of these treaties lies with the protection and promotion of linguistic wealth in Europe. In the 21st century, all European citizens live in a multilingual environment, that is, they are exposed on a daily basis to different languages, in the bus or the train, in television, in the radio or in newspapers, or even in the ingredients of the groceries they buy. Therefore, it is necessary to increase the popular knowledge and understanding of the diversity of languages in Europe, as well as the factors that affect their protection and growth. It is also necessary to generate more interest and curiosity for languages.

Information taken from the Council of Europe website: The celebration of linguistic diversity

Linguistic typology and geographical distribution

The map you will find below shows the position of the European language families:

Image 1: Language map from the website of ELEN (European Language Equality Network): https://elen.ngo/languages-map/

Europe is basically an Indo-European continent. All the languages that we find belong to this great family, except those belonging to the Finno-Ugrian family (Finnish and Estonian) and two isolated languages, one continental, Basque, and one peripheral, a Semitic language with Latin spelling, Maltese. The remaining European languages, Germanic, Baltic, Romance, Albanese and Greek, have the same filiation, including the remains of Calo, an Indo-Iranian language.

As far as quantity is concerned, the three big families are the Germanic, the Slavic and the Romance, each of them with around 200 million speakers. Germanic languages spread around the center (Dutch, Frisian, German), the North (Swedish, Danish, Norwegian, Icelandic), and the West (English). Romance languages are found along the Southwest and the South (French, Occitan, Romansh (both Ladin and Friulian), Sardinian, Italian, Catalan, Galician, Portuguese, Spanish), except the isolated case of Romanian in the East. The Baltic languages are spoken in the republics of Latvia and Lithuania. The Slavic family divides into the northern group (Czech, Polish, Slovak, Russian) and the southern one (Serbo-Croatian, Slovenian, Bulgarian), all of them separated by the area created by German in Austria, Hungarian in Hungary and Romanian in Romania, including the important Magyar minority in Transylvania. The Celtic family has a very peculiar distribution: it spreads along a Western stripe as if (and it is not only hypothetical) the other dominant linguistic communities were trying to push them into the sea. Thus, Irish Gaelic, Welsh Gaelic and even Breton (originated thanks to a belated migration towards the continent) are cornered and face a sad situation. Finally, Albanese (spoken also in Serbia and North Macedonia) and Greek extend also to Albania and Greece, respectively.

Text extracted from Boix Fuster, Emili. «El plurilingüisme europeu: una introducció». LSC– Llengua, societat i comunicació, 2006, Núm. 4, p. 6-18,

https://raco.cat/index.php/LSC/article/view/51733.

“El respecte de la diversitat lingüística és, juntament amb el respecte de les persones, l’obertura cap a altres cultures, la tolerància i l’acceptació dels altres, un valor fonamental de la Unió Europea”. Comissió Europea (2004)

Europa és un continent cada vegada més multilingüe. Només a Londres es parlen més de 300 llengües (àrab, turc, kurd, berber, hindi, panjabi, etc.). Els 46 estats membres del Consell d’Europa promouen el plurilingüisme i animen més de 700 milions d’europeus a aprendre més llengües el Dia Europeu de les Llengües (https://edl.ecml.at/). La diversitat lingüística és una eina per a aconseguir una major comprensió intercultural i un element clau en la rica herència cultural del nostre continent. En la majoria dels estats europeus es parla més d’un idioma. D’altra banda, hi ha parlants d’una mateixa llengua que es troben separats pels límits fronterers, ja que pertanyen a estats diferents. La llengua catalana, per exemple, es parla a Catalunya, franja d’Aragó, País Valencià i les illes Balears, dins de l’estat espanyol; a Andorra; al sud de França; i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, que forma part de l’estat italià.

Hi ha entre 6000 i 7000 llengües al món parlades per 7.000 milions de persones distribuïdes en 189 estats independents. A Europa tenim 225 llengües autòctones, aproximadament un 3% del total mundial. Almenys la meitat de la població mundial és bilingüe o plurilingüe, és a dir, parlen dues o més llengües. El bilingüisme comporta molts beneficis: facilita el procés d’aprenentatge d’una llengua addicional, agilitza els processos mentals i permet el contacte amb persones d’altres cultures.

Aquestes dades i altres, segons el Consell d’Europa, ens informen del multilingüisme predominant arreu del món i especialment a Europa. Així tenim que els 49 estats que formen part del Conveni Cultural Europeu fan ús de 42 llengües oficials o nacionals i moltes atorguen un estatus especial a altres llengües. En la majoria dels països es parla per tradició alguna llengua minoritària o regional. La Federació Russa té el nombre més elevat de llengües en un mateix territori; el nombre varia de les 130 a les 200 depenent del criteri. Algunes llengües regionals i minoritàries han obtingut l’estatus de llengües oficials a les regions on es parlen, com és el cas del basc, el català i el gallec a Espanya. El gal·lés està protegit per una sèrie de drets lingüístics al Regne Unit, com el frisó als Països Baixos i les llengües sami a Noruega, Suècia i Finlàndia. Sobretot trobem ciutats a Europa occidental on el nombre de llengües maternes parlades entre la població escolaritzada varia entre les 100 i les 200. Les llengües més esteses inclouen l’àrab, el berber, el turc, el kurd, l’hindi, el panjabi i el xinés. No obstant això, moltes d’aquestes llengües són parlades per minories i el seu futur es veu amenaçat, per la qual cosa la interacció diària informal entre pares i fills és crucial perquè puguen sobreviure.

Els experts estimen que durant aquest segle, almenys la meitat de les llengües del món, o fins i tot més, s’extingiran. Una llengua pot desaparéixer per complet en dues generacions si no es transmet de pares a fills. Les raons per les quals una llengua desapareix són múltiples, incloent-hi la destrucció física (crisi mediambiental i malaltia) d’una comunitat o el seu hàbitat, antagonisme actiu de grups polítics i –la causa més comuna– dominació econòmica i cultural de llengües més poderoses i prestigioses.

Independentment de la causa, el resultat és el mateix: la humanitat perd un recurs únic. Per aquesta raó el treball del Consell d’Europa va donar lloc l’any 1998 a dos importants instruments internacionals. La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries està firmada per 22 estats membres, i el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, està firmat per 39 estats membres. La importància d’aquests tractats rau en la protecció i promoció de la riquesa lingüística d’Europa. En el segle XXI tots els ciutadans europeus viuen en un entorn multilingüe, és a dir, es troben diàriament diferents llengües en l’autobús o en el tren, en la televisió, en la ràdio o els diaris, fins i tot en els ingredients d’un producte en el supermercat. Per això, és necessari augmentar el coneixement popular i l’enteniment de la diversitat de llengües a Europa, així com els factors que afecten el seu manteniment i creixement. És necessari també generar més interés i despertar la curiositat per les llengües-.

Informació extreta de la web del Consell d’Europa: Celebrem la diversitat lingüística

Tipologia lingüística i distribució geogràfica

El mapa que es mostra a continuació indica la localització de les famílies de les llengües europees:

Imatge 1: Mapa de llengües extret de la web ELEN (European Language Equality Network): https://elen.ngo/languages-map/

Europa és un subcontinent fonamentalment indoeuropeu. Totes les llengües que hi trobem pertanyen a aquesta gran família llevat de les de la família finoúgrica (finès i estonià) i dos illots, un d’interior, el basc, i un de perifèric, una llengua semítica amb grafia llatina, el maltès. La resta de llengües europees, les germàniques, les bàltiques, les cèltiques, les romàniques i l’albanès i el grec, tenen la mateixa filiació, fins i tot el que quedi de caló, llengua indoirànica.

Quantitativament, les tres grans famílies són la germànica, l’eslava i la romànica, cadascuna amb aproximadament dos-cents milions de parlants. Les llengües germàniques s’estenen pel centre (neerlandès, frisó, alemany), nord (suec, danès, noruec, islandès) i oest europeu (anglès). Les llengües romàniques s’estenen pel sud-oest i sud (francès, occità, romanx (ladí i friülà), sard, italià, català, gallec-portuguès, castellà) llevat del cas aïllat del romanès a l’est. Les llengües bàltiques es parlen a les repúbliques homònimes de Letònia i Lituània. La família eslava es divideix en el grup septentrional (txec, polonès, eslovac, rus) i el grup meridional (serbocroat, eslovè, búlgar), tots ells separats per la franja constituïda per l’alemany a Àustria, l’hongarès a Hongria i el romanès a Romania, comptant-hi la important minoria magiar a Transsilvània. La família cèltica, per la seva banda, té una distribució ben característica: ocupa una franja occidental, com si (i no és una situació hipotètica) les altres comunitats lingüístiques dominants haguessin estat a punt de fer-les a mar. Així el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès, el gal·lès, fins i tot el bretó (fruit d’una emigració tardana cap al continent) es troben arraconats, enfrontats amb un destí malaurat. Finalment, l’albanès (parlat a més a Sèrbia i Macedònia) i el grec s’estenen a Albània i a Grècia, respectivament.

Text extret de Boix Fuster, Emili. «El plurilingüisme europeu: una introducció». LSC– Llengua, societat i comunicació, 2006, Núm. 4, p. 6-18, https://raco.cat/index.php/LSC/article/view/51733