Auca de la llengua i literatura catalanes

Era una llengua moribunda
Presa d’una llangor profunda,
Moltes vegades castigada
Boicotejada i maltractada.

Des del mal d’Almansa i d’abans,
L’assetjaven sense descans.
S’esforçaven per prohibir-la,
Fragmentar-la i més: afeblir-la.

Però el poble la conservava
Perquè no la volia esclava.
Car la llengua fa el país
Amb un lligam aferradís.

Mentrestant els lletraferits
Tant poetes com erudits
Treballaren ben decidits
Per la llengua encuriosits.

Renaixença i Modernisme
Avantguarda i Noucentisme
Moviments del segle vint
Van anar la llengua enaltint.

I hi va haver un temps d’esperança
Que estroncà un feixisme a ultrança.
Quaranta anys de dictadura
Contra la llengua i la cultura.

Cap a França i més lluny després
Fuig molt d’escriptor compromès.
Al país, altres s’hi quedaren
I al règim feixista reptaren.

Alguns censors i capellans
Militars, jutges i marrans,
Colons de llengua ultramuntans
Volgueren fer-nos castellans.

Però un poeta ens salvà els mots
I pel ressorgiment feu vots.
D’altres com ell amb ploma fina
Sembren la llavor que germina:

Balma, espluga, garriga, nosa,
Trobaven nom a cada cosa.
Treien mots dels antics escriptors
Clàssics oblidats pels lectors.

Martorell, Roís de Corella,
Turmeda, Marc o Fontanella,
Llull, Sant Vicent, sor Isabel,
fonda i clara és la nostra arrel.

A la fi morí el dictador.
I un endemà esperançador
Va portar la llengua a l’escola
I, des d’allà dins, reviscola.

Ho dic en l’Any Joan Fuster,
Escriptor, entre tants punter,
Que ens recordà el nom del país
Un, divers, fort i “ajustadís”.

I els llibres crearen lectors
Nous parlants i més escriptors.
Però hi ha encara molt per fer
Tant als mitjans com al carrer.

I contra indicis alarmants
Tenim encara molts parlants,
Una literatura forta
I una llengua viva. No morta.